Caca

L’home pixa al lavabo de la feina. Algú ha cagat abans d’ell; ho sap pels reguerons de merda que hi ha a la tassa del lavabo. Aprofita per apuntar a les taques i així, a més de pixar, fa una labor de neteja. Diuen que els homes no poden fer dues coses alhora però, mite’l, ell està utilitzant el seu material de rebuig per fer treballs de neteja. Però no aconsegueix gran cosa, la merda, que deu ser fruit d’una diarrea, deu portar molt de temps allà, perquè està ben pegada. Ja podia haver fet servi l’escombreta, que no costa res! Si cadascú fes una mica de la seva part, no embrutaríem tant i faríem més fàcil la vida del personal de neteja. Quan va signar el contracte per a aquesta feina, li van presentar al dona de la neteja. Li van dir, amb orgull, que formava part del personal, que no era subcontractada.

Però el lavabo no està a l’oficina, sinó que n’hi ha un a cada replà, compartits per totes les empreses de l’edifici, i queda fora de la jurisdicció de la netejadora titular. De tota manera, la merda pegada a la tassa hauria d’estar dintre de la jurisdicció de cadascú. Com a últim intent, tira de la cadena, en realitat pitja el botó petit que hi ha a la cisterna però l’aigua que raja tampoc té força suficient per a despegar la merda. Llavors pitja el butó gran, el que se suposa que no s’ha de fer servir, perquè malbarata l’aigua, un bé comú i limitat que tots hauríem de conservar. Però res és inútil. Baixa la tapa per tapar el cos del delicte que, al cap i a la fi és un delicte d’un altre cos i es renta les mans a la pica. Per assecar-se, apropa les mans a una màquina que no havia vist mai, seguint les instruccions d’uns pictogrames que semblen venir d’un llibre per aprendre karate. La màquina fa un soroll estrany i li dóna (li desenrotlla) un tovalló de paper preciós, amb un estampat de nenúfars, que li fa pena tallar, eixugar-se amb ell, llençar-lo a la paperera i tornar a la feina.


Feia temps que no llegeixia cap llibre del Quim Monzó –buenu, el tio també feia temps que no escribia–, i m’ha vingut de gust escriure amb el seu estil. És evident que no sóc capaç, i així és millor, amb un ja n’hi ha prou.
“Mil cretins” és “un altre” llibre de contes de Quim Monzó. Un llibre curtet amb contes curtets. Hi ha alguns que són la hòstia, molt i molt bons. I hi ha d’altres que m’ha semblat que no els hauria d’haver publicat un autor amb tant de nom i tanta experiència. Vale que sempre hi ha d’haver material “de relleno”, però alguns m’han semblat molt tontos. Potser els hauria de tornar a llegir. Però hi ha uns quants, no sé, quatre o cinc, que m’han encantat.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s